Pròleg 2019: Humphrey Bogart a les Torres de Fals per Quico Sallés

Un any més. Un Nadal més. I, per tant, una nova edició del Pessebre Vivent de les Torres de Fals. Tot un símbol. Fins i tot, i si m’ho permeteu, per a mi, té un valor personal afegit. Diuen els historiadors que els pessebres actuals tenen l’origen en les representacions icòniques que feia Sant Francesc d’Assís. El meu sant. Un tipus intel·ligent, avançat i conscient de qui ara els experts anomenen la creació del relat.

I què és un pessebre, sinó un relat? Certament, el pessebre és un altar a la pau. Una peça d’orfebreria humana que quadre a quadre representa l’harmonia necessària del cicle vital. Una mostra gràfica de la fraternitat. Un infant, un nadó en un bressol, que cluca els ulls davant la seva marei és vigilat per un pare amatent. Un bou i una mula. Dos éssers imprescindibles per entendre la vida que escalfen una criatura que porta la bona nova de pau i amor.

Els personatges que omplen el pessebre són protagonistes d’una escena sobretot, humana. De fet, es podria dir que el pessebre, el pessebre vivent, és la vida en la mesura humana. La relació amb el paisatge, l’entesa dels sentiments, l’arrelament de la tradició i el respecte per una història que ens ha ensenyat a valorar béns com la solidaritat, el treball, la família, la natura, i sobretot, el somni.

 

I el pessebre és somni, perquè el somni és esperança. Viure un pessebre vivent com el vostre és obrir un espai de serenor en la intensitat del dia a dia. Un moviment necessari per constatar la necessària relació que han de tenir les comunitats. Els nexes que filen les nostres vides sense adonar-nos i els treballs que ens han permès establir-nos com a pobles. L’esperit col·lectiu d’aquest pessebre és una nansa per encara confiar en la vida.

Venerar un naixement com a símbol de pau és una treva. Un moment que ajuda a respirar i esponjar les nostres vides. Un esforç de tot un poble abocat a fer possible un quadre incommensurable dedicat a la il·lusió, a l’esperança, a l’alegria d’haver rebut la bona nova. Tothom hi és, tothom hi té un paper. Qui no voldria viure en un pessebre vivent com el vostre! Qui no voldria, encara que només per uns instants, rememorar que ser dones i homes de pau forma part del nostre caràcter.

Personalment, només el cinema negre s’aproxima al magnetisme que em produeix el pessebre vivent de les Torres de Fals. Dues passions. Per això, en una ficció que seria extraordinària, podem imaginar-nos a Humphrey Bogart, guaitant de l’espectacle qualsevol hivern. Fabulo que m’ensopego amb ell durant la visita i que com un fan embogit del personatge li pregunto què li sembla el pessebre. Aleshores, en Bogart em mira amb el seu posat desmenjat i aquells ulls penetrants amb què va marcar com a llegenda el seu paper de Samuel Spade al film El Falcó Maltés. Després de fer l’enèsima calada a la seva cigarreta, clavaria la vista en la majestuositat del pessebre i amb la veu rovellada respondria: «No pot ser millor, està fet del material amb què es fabriquen els somnis».

QUICO SALLÉS 

Periodista