1980

Ara que els temps no duen esperances, el Pessebre Vivent del Bages és un alè de vida entre nosaltres. Avui, quan tot de mons se’ns esllavissen irremediablement, encara s’intueix el desig i la força per a descobrir-ne de nous. La il·lusió, les il·lusions, perduren.

La il·lusió la transporten, un cop més, els ulls de tots els qui, senzillament, ens mostren aquest espectacle que ens captiva, de tant proper i distant alhora.

Ens és proper perquè el pessebre i els sentiments religiosos estan arrelats des de molt entre nosaltres. El sentim també a prop perquè ens el fan a mans actors de dos pobles del Bages, Fals i Rajadell, en una obra comuna i on tots els qui hi intervenen tenen la seva importancia. I, en fi, perquè es realitza en un marc naturalíssim.

I aquesta representació ens sedueix també per la llunyania en el temps i en l’espai. Ha nevat molt sobre el foc dels anys i els fets que es rememoren.

El que va començar mig com una provatura, com una llavor que cau entre les herbes, ara és un pi que creix dret i segur de més en més. Sortosament podem gaudir d’un espectacle que ha assolit una qualitat considerable, però que no per això ha perdut aquella il·lusió envejable que duien els actors als ulls el dia que es realitzà per primera vegada.

Ara que els temps no duen esperances, heus aquí l’esperança dels qui viuen a Fals i a Rajadell, cada any, posada en aquest pessebre vivent del Bages. Tant de bo ens contagiï.

Pere Fons
Professor i escriptor