1989

Els primers cristians de Grècia, durant molt de temps, van anomenar Crist com el “petit Dionís”. ¿Quina afinitat trobaven entre aquests dos déus? La del seu naixement; més ben dit, la del sentit del seu naixement. La figura del nen en el moment més feble de la seva exis¬tencia es dreça com la força més poderosa davant el món abocat a la mort i afirma i garanteix la continuïtat vibrant i renovada de la vida.

Si a aquest paral·lelisme hi afegim els egipcis amb el seu Osiris podem constatar com les cultures mediterrànies han coincidit en l’expressió i el testimoni d’una fe i una esperança manifestades en el ritual que, cada any, dins l’àmbit de la festa, reforça en els homes la convicció, i els dóna la força necessària per continuar endavant.

Es clar que la nostra festa d’alegria i esperança per excel·lència, el Nadal, ha estat degradada i corrumpuda fins a uns nivells inconcebibles (com sempre, ai!, la invasió del temple pels mercaders). ¿Es poden trobar encara, però evidencies d’aquell sentit pregon? Certament que sí: en la intimitat dels homes fidels als valors essencials de la pròpia cultura i en la celebració litúrgica dins l’àmbit religiós.

Però també en determinades formes de representació. No tant, però, en les del teatre tradicional on l’Esdeveniment resta sovint confús i difús en una xarxa de fets trivials i anecdòtics, sinó en la dels anomenats Pessebres Vivents. Perquè és la que més s’acosta al ritual. Aquí, el Fet es mostra i actua confiant només en la seva rotunditat de presència. I en manifestar-se dins un marc natural adient provoca en nosaltres, pel contrast entre la mort de la natura, amb el gran fred que l’acompanya, i la calidesa vibrant d’un naixement, el ressò que manté des del fons dels segles l’alegria i l’esperança enfront de les amenaces del caos i la desaparició de tot.

Osiris – Dionís – Jesús: tres naixements i una sola fe tenaç en la resurrecció perenne del món i dels homes.

Lluís Calderer Cortasa

Professor.