2006

Quantes vegades he caminat per aquests entranyables espais del Pessebre Vivent del Bages, i no m’en cansaría! Quan s’acosten les festes nadalenques, en aquest punt del calendari en què les nits són molt llargues i els dies curts i freds, se’ns fa present cada any aquest Misteri inefable que ens fibla endins del cor. Un Misteri que se’ns fa interior, un sentiment que la resta de l’any, per dissort, tenim massa rovellat, massa amagat, pels maldecaps de cada dia, per les tensions de la vida, les relacions, els negocis, el món.

Nadal ens fa reviure tot un seguit de sensacions unes d’íntimes, i d’altres més tòpiques: el tió, el pessebre, les neules i els torrons. la Missa del Gall, els Pastorets, les cançons de Nadal, les felicitacions, la cavalcada dels Reis d’Orient, els poemes de Sagarra, d’Alavedra, de Salvat-Papasseit… Se’ns afegeixen, ara que som cada cop més globals, elements d’altres cultures, com l’arbre o el trineu de Santa Claus, però el missatge roman, és el mateix de sempre, i sort en tenim.

Les nostres àvies ens explicaven la doctrina vora el foc, i ens la feien aprendre de cor, segurament sense acabar d’entendre-la en tots els seus detalls teològics. La doctrina ens explicava que els “enemics de l’ànima” eren tres: el món, el dimoni i la carn. I els infants ho apreniem , però ens en fèiem creus. D’acord que el dimoni, banyut i trapella, el vèiem com un probable enemic; però i la carn? I el món? Com podia ser la carn, aquella espatlla de cornil, aquelles costelles de xai tan bones, un enemic de la nostra ànima? I com podia ser-ho el món? Si llegiem Salgari i Juli Verne i ens moriem de ganes de veure aquell món, un espai ple d’aventures i de reptes, ple d’llles del Tresor!

Avui vivim el món com un espai obert, cada cop més sense fronteres, com un àmbit que hauria de ser de convivència harmònica, curull d’oportunitats de créixer i de formar-nos, i que ens enriqueix perquè ens permet conèixer persones, llengües i cultures diferents. També, però, veiem cada dia amb tristor com s’aixequen noves barreres d’exclusió econòmica o d’intolerància; com creix la llavor de la discòrdia, com es continuen trepitjant els drets més elementals de les persones, i sembla al capdavall que tots aquests conflictes que els homes plantegem només es poden resoldre amb nous desoris, enfrontaments i violències.

En canvi l’esperanca d’aquests dies sants ens fa pensar que aquesta Nova Terra, aquesta Utopia que ens fou profetitzada, la tenim a l’abast, que la podem construir entre tots, sobre els nostres valors sòlids, els tradicionals, els de tota la vida, aquests valors que Nadal preconitza: la solidaritat i l’amor, la fe en la vida i el compromís ferm en les persones, des de la senzillesa de la nostra vida quotidiana, simbolitzada a l’últim quadre del Pessebre de Fals: el pa torrat, l’all, l’oli i el vi: aquesta dieta mediterrània que es la base de la nostra alimentació.

Seguir quadre a quadre, aquest pessebre màgic, endinsant-nos en cada un dels Misteris que ens proposa, ens ajuda a fer realitat el desig de Josep M. de Sagarra:

“Procurem ser una mica criatures
amorosint el baladreig raspòs,
i cridem Glòria a Déu en les altures!
amb aquell to que ho feien els pastors.

I si tot l’any la mesquinesa ens fibla
i l’orgull de la nostra soledat,
almenys aquesta Nit fem el possible
per ser homes de bona voluntat”.

No sabria com dir-ho millor. Les paraules del poeta expressen, penso jo, de forma diàfana, el que molts sentim en aquestes festes, i que el Pessebre Vivent de Fals ens fa visualitzar: un pessebre fet per homes i dones que senten el seu poble i estimen la seva terra. Un pessebre que ajuda a posar en valor uns paratges i uns territoris que necessiten iniciatives valentes i il·lusionades com aquesta. Fem amb l’esperit dels Pastors de Betlem aquest camí de Fals, el camí de l’establia, un camí de germanor per a tothom, sense distinció de colors de pell, de parles ni de creences. Caminem cap a l’Estel de Nadal i demanem-li que ens il·lumini.

Valentí Roqueta i Guillamet
President de Caixa Manresa (1992 – 2009)