Màrius Masoliver i Vila

Va néixer a la Gleva, al carrer de Dalt, davant mateix del santuari i del local del Seminari Menor, que diu que el varen marcar per sempre. Des de la finestra de casa seva es delia veient com els nois del seminari estudiaven i jugaven a pilota. Una cosa i l’altra li agradaven, potser més la segona que la primera, encara que amb els anys n’ha fet més de la primera que de la segona. Va estudiar a la Salle a Sant Hipòlit i, a set, vuit anys, va entrar al seminari, casualment amb el seu veí de l’escala, pero ell per estudiar-hi i el veí, en Narcís, com a ajudant de cuina. Sembla que ja se les pensava totes, en Narcís, que tenia fama d’entremaliat, diu, que moltes de les que feia eren instigades per en Màrius.

De costat de Mn. Colom, va començar a estimar la muntanya, la poesia, el futbol (en Pere de can Roc explica que, quan jugaven en Màrius i en Font Nuri, no tenien cap rival que els deturés), el teatre, la música (era solista de l’escolania de la Gleva, que dirigía Mn. Riubrugent). En el vaixell de tornada d’un viatge a Mallorca, els va sentir cantar el mestre Codina, compositor i director del Palau de la Música, i va quedar enamorat de la seva veu. Li va escriure una cançó, “De la Gleva sol”, que va anar a cantar al Palau, davant del mestre Millet i, de resultes d’aquest fet, el Mestre Millet va musicar uns goigs de la Gleva, de Bertran i Oriol. Encara ara la canta en les trobades de l’u de maig, trobades dels escolans de la Gleva que en Màrius va engrescar a organitzar i que continuen des dels anys noranta.

El primer destí com a vicari va ser a Castellbell i el Vilar, Olost i el Carme de Manresa. Als anys 70, va anar a Suïssa, on va dedicar-se sobretot a la gran quantitat d’immigrants espanyols que ni havia en aquella època. En tornar, va estar vuit anys amb els malalts inguaribles al Cotolengo a Barcelona, que li van donar a conèixer una visió diferent de la vida. Al monestir de Montserrat, va col·laborar amb l’abat Cassià Just. Va ser el rector de Rajadell i dels veïnats del voltant. Més endavant, va tornar a Manresa, a l’església del Carme, on s’ha jubilat. El diumenge dia 9 de novembre de 2008 va celebrar les seves noces d’or sacerdotals envoltat de familiars i amics.

Va arribar al final dels seus dies el 19 de novembre de 2010, però el seu record perdura en les obres que va deixar i en les idees d’una generació influïda pel seu exemple.